CAOTIC FAN... I LA TORNADA!

;) fins aviat!

Els primers seran els ultims

Res no te principi ni final. Per aixo el nostre recorregut hindu acaba alla on en comencem un altre; el de la tornada. Al cor de la primera India que vam respirar. A la mateixa habitacio on vm suar les primeres gotes per culpa d'aquesta xafoor i aquesta calor que sempre s'acompanyen i que ens han anat acompanyant tots aquests dies. Mumbai, i la seva olor que ja no olorem perque ja es la nostra i perque hem olorat massa recorren tantissims quilometres. I els nassos tenen un limit.

Ens resta per una pregaria perque l'India continui sent com la seva gent la vol.

Abans de desperdir-nos farem uns agraiments.

Al Sun, per acompanyar-nos i per la seva cuina a la carta; a en Mikel per seu riure exagerat, a en Marshal i en Milton per acollir-nos sense esperar res a canvi, a l'Ali i la Lata per la llico del seu projecte, a en Viktor, a l'Anouk, a en Pradeep, a en Prem, en Ghopal, en Govinda, a l'Indu per seus dibuixos de henna.

A en Baloo i en Shivananda per ensenyar-nos que malgrat tot encara poden somriure, a la Palavi, a la Shantama, la Lakshmi. A en Jerome per les seves voltes a la barca, a la Covery. A l'Om Home per la seva proteccio continua, a en Sanyu i en Ram. Al Babaji per seu culo pegao. A l'Edu, a la Renne, a en Rikki i en Gerard per compartir amb nosaltres part d'aquest viatge.
I a tots aquells anonims amb qui hem descobert l'India.

I per descomptat, als pares i mares (s'enten germans, germanes i familiars varis) que ens han trobat a faltar i que en tot moment ens han donat suport per emprendre aquest viatge.
Mencions especials (accesits):
Cal dedicar unes paraules a tots els lectors que s'han empassat aquestes croniques (mal)escrites a corre-cuita. Tambe dediquem accesits al Shit-head que ens ha ajudat a matar el temps i a decidir en quin llit haviem de dormir. Als mosquits, els qui ens han picat i els que no; a tots ells epr acceptar les nostres invitacions a l'habitacio. A la calor i a la xafogor, de qui al final ens hem fet amics. Als chilis, a l'spicy i al masala, que ens han acompanyat a cada mossegada. A l'arros que no ens ha fallat en cap moment. A les vaques, pel seu estat d'iluminacio. Als rickshaw i rickshawerus, que ens han portat alla on hem volgut. Als bonys de les carreteres pels salts. Al caracter dels indis, i el seu "if you are happy I'm happy". I a l'India, perque hem apres que Sub Kuch Milega (everything is possible).

Om Namah India.

Fins aviat!

Aram, Tona, Adri i Alba. (ataa)

Aquests ulls que ens estan mirant

Sempre es diu allo que no ens hem de preocupar pel que pensen els altres pero estem realment intrigats per saber que es el que pensen els indis de nosaltres, els estrangers occidentals rics que anem al seu pais pobre de vacances. A viatjar amb tartanes anomenades rickshaws o autobusos de llauna i pica cosa mes. A veure la pobresa des de fora. Nomes quan sortim al carrer, perque a la guest house hi tenim de tot. (I mes).
Que ens diu aquesta mirada humil i penetrant que tenen tota aquesta gent?
"Et penses que ens feu enveja? Doncs no. No he vist mai res fora del meu estat. De fet em sembla que visitar, he visitat nomes el poble daqui al costat. Pero es que es tant bonic tot aixo, no em cal visitar res mes. I els diners? Perque en vull tants de diners? Si, magrada regatejar i de tant en tant, ingressar una mica mes del compte. Pero no els vull per ferme una mica mes ric i viatjar a lestat fronterer amb el meu i veure allo que puc veure aqui a la cantonada. No, gracies. Per menjar i poca cosa mes."
Tot i que a vegades, pensem que no es aixo el que volen dirnos aquests ulls.
"Mireulos, com vesteixen i com es pentinen. I com ens miren, que shan cregut! Em sembla que els fem pena. En canvi ells a mi em van enveja, amb totes aquestes rupies que porten a les butxaques. No passa gana i al dia gasta mes del que jo aconseguire en tot un any. En te prou com per atravessarse mig mon en avio i encara mesta regatejant deu de les meves humils monedes. Que mal repartit tot aixo."

Tot queda lluny i mica en mica va quedant aigualit

Ja ens queda molt lluny la ciutat de Varanasi on dalguna manera vam quedar atrapats mes dies dels que vam voler. No trobar bitllets pel dia que voliem marxar i perdre el tren que haviem dagafar van ser circumstancies que ens van obligar a fer dues nits mes a la riba del Ganges. Nosaltres ho vam viure i entendre com una conspiracio i Varanasi en si va esdevenir ciutat preso, que sense barrots ens retenia.
Pero ja queda molt lluny tot plegat.
No nomes en la distancia sino tambe en el record. I es com si ja no poguessim recordar res mes de tanta cosa que passa al nostre voltant; per aixo el record es aigualit, perque els nostres ulls i els nostres caps no poden assimilar-ho tot.. Cada imatge i cada idea o pensament. Les inundacions es el que tenen. El que queda no es res comparat amb el que era de debo. I la quantitat no es qualitat.
Havent sofert conspiracions i sobreviscut una nit mes de trebn vam arribar a Rishikeix i ens vam trobar amb la Rene, germana de ladri que ja fa temps ue viu a remolt daquest pais. Quin gran moment quan les dues germanes sabracaven.
Rishikeish, com tota lIndia, es un lloc tranquil i atabalat alhora. Es una ciuat petita que creix allargada amb forma de ganges a poca distancia del naixament del riu. Les dues parts de la ciutat -dividides per aquesta gegant massa daigua que no para de moures- es connecten entre si per dos ponts penjants estrets com la ciutat mateixa, sovint plens de gent amunt i avall que es passegen duna banda a laltra.
Com cada lloc i lloquet que hem conegut, Rishikeish tambe te un carrer principal que se sap quin es per com datapait esta. Un carrer on es concentren la majoria de botigues i totes les botigues per a turistes que acostumem a invertir els diners en compres generalment estupides. Un carrer on es concentren els restaurants per a blanquets que estant a lindia preferim menjar uns macaronis o una pizza italiana en comptes de demanar menjar tipical hindi. En aquest carrer principal, enmig de tots els cartells i tots els llums possibles tambe hi podem trobar travel agencies, internets-cafe, vaues, caques de vaques, nois i noiets que ofereixen de fer fantastics dibuixos de henna a peus i mans i els qui venen fruita i panotxes torrades-aixo ultim, oferta per a turistes i gent de la terra-. I molts sadus, que es lo que se lleva ahora.
Us escrivim, pero, just quan tan sols falta una horeta perque deixem el poblet i ens dirigim a lestacio de trebn, que es troba a la ciutat gran mes propera (ara mateix no sabem com sescriu el nom) des don hem dagafar un tren que ens porti a Delhi, la capital. Des dalla, un altre tren cap a Agra, a trobar el Taj Mahal constantment desprenent aquella claror i claredat extremes. Com a les fotos.
Getafe Team ha perdut una mica de si mateix i ha despedit en Gerard i en Rikki, que ara mateix estan sobrevivint vint hores -sisi, vint hores- dautocar fins a Manali. Que totes les pujes que hagueu pogut fer serveixin dalguna cosa i ens pogueu explicar, no nomes el trote de transport sino tambe com es aquesta zona que tothom parla maravelles.
Ens queden tant sols set dies de viatge. Ens queda lluny el primer dia, i el record esdeve aigualit.
Escriurem aviat.

AGUA....fins al cullons!

Varanasi, 22 d'agost del 2008

Sensacions del moment: atrapats a la ciutat sagrada de SHIVA, el destructor. No ens deixen marxar...

Les nenes no es volien banyar al Ganges... no hi volien sucar ni un dit! Pero, tanta flor al cul no era possible. El dia 20 d'agost, dimecres, Varanasi es va inundar.... i amb ella... nosaltres.

Si, si, amb l'aigua fins als cullons (literalment), 6 turistes temeraris, avancaven lentament pel carrer principal. Tot va comencar amb el tipic monzon, unes gotetes bastant fortes, pero suportables.

Un xafec que havia de ser breu com cada dia, es va convertir en noticia de diari. Els indis diuen que feia 10 anys que no plovia tant!

Aquella nit, erem els unics estrangers que s'havien atrevit a sortir dels aixoplucs i combatre el monzon, pero no erem conscients del que ens esperava un parell de minuts mes endavant.

Les vaques corrien esverades, les rates nadaven, la merda tant caracteristica de les ciutats indies (us recordem que aqui no hi ha papereres!), surava i s'anava unint a les riuades.

Cada cop pujava mes el nivell de l'aigua i en consequencia...nosaltres cada cop mes acollonits. Fins al punt de pensar que no dormiriem al nostre hotel aquella nit, les nostres mirades buscaven cartells de guest house...i de cop....pam! TOT NEGRE, la ciutat s'havia quedat a les fosques.

La gent va comencar a cridar, i amb l'aigua que ens arribava a la cintura, les ombres i la pluja que no s'aturava, semblava la tipica pelicula de por....

CONTINUARA........ ;)

pd: pero estem tots vius eh!

ATAA

Constantment abandonant

Ja som a Varanasi, ciutat sagrada de Shiva que segons explica la llegenda, va ser qui la va construir sobre la seva forca.

El viatge fins aqui ha durat tres dies i tres nits. I quan ens hem fet nostre el tren, ens ha tocat baixar. Autobus Hampi - Hosped. Valoracio: prou be. Autobus Hosped - Guntakal. Valoracio: Defcon menys 1000?; cada sotrac una pregaria i aixi salvem distancies. Tren Guntakal - Pune. Valoracio: Forca be; trobavem a faltar aquest mitja de transport que ens permet dormir, caminar, cantar i jugar a cartes. Estada a Pune : cinema i valoracio ayurbedica. Ens morirem daqui poc si no comprem la medicina a 2000 rupies, pero seguim el viatge. Tren Pune - Varanasi. Valoracio: Prou bona -excepte el breu encontre amb uns transvestits que ens han ensenyat les parts intimes i shan posat una mica violents-.

Tot seguit, lexplicacio.

A Pune canviem de tren i lespera per agafar el seguent ens permet una visita breu al cinema de la ciutat on anem a veure la pel.licula dexit del moment "Sigh is King". Els colors i la musica de Bollywood captiven les nostres mirades i malgrat no entendre cap dialeg i ni una sola paraula, entenem largument - quines coses que te el llenguatge no verbal, el de la imatge, el so i els gestos-. La resta, visita des de fora a Osho international (entrades esgotades), jocs de cartes, guitarra i molta policia.

Vestits de marro, a vegades amb pistoles, a vegades amb escopetes i sempre amb una dura canya de Bambu, els policies es passegen amunt i avall per trens, andanes i carrers. Sembla com si ells no fossin indis perque tots tenen ua mirada tan diferent. No es docil ni mansa; es agressiva en tot moment. Els indis tambe en son conscients de tot aixo i es nota que els tenen un respecte que ratlla la por.
Mentre esperem el nostre tren, que per no perdre el costum arriba amb retard, una dona dentre les tantes dones que ens envolten rebregades per terra, plora. Es un plor de patiment, no es pot escoltar. Explica que li fa mal el brac. Potser es veritat; o potser no. Sigui com sigui, dalguna manera caiem al parany de comprarli un te.
I ara som un circ. Es com una relacio de reciprocitat entre els indis i nosaltres. A vegades son ells lespectacle i nosaltres fotografiem. Ara son ells qui ens apunten amb els seus telefons mobils i nosaltres els qui actuem. No deu ser enva que tota lestona ens referim a ells com a ells i anosaltres com a nosaltres, pero ens preguntem si realment som tant diferents. I si el llenguatge no expressa una mica letnocentrisme que inevitabvlement portem dins encara que sovint no ens en volguem adonar i volguem fer veure que som tant tolerants i tant hippies.

Sacosta un policiai a tots ens agafa una mica de mal de panxa amb tanta arma i tanta prepotencia concentrada en dos ulls fixes que miren i remiren. Que esta passant? No passa res. Els indis parlen amb nosaltres i nosaltres parlem amb els indis. Els bitllets si us plau. Aqui els te. Okey, tot correcte. Vigileu amb els carteristes. Dacord.
I aleshores, de cop i volta crida a un home humil -a nosaltres ens ho va semblar dhumil- que jeu al nostre costat i a qui hem convidat a menjar un tros de pa caient, altra vegada, al parany de donar almoina. No sabem que es diuen perque tampoc no sabem que parlen pero ni les cares dun ni altre no ens agraden i el to que agafen els mots ratlla el limit. Tant es aixi que el policia treu el basto i alla al mig, davant de tothom i tothom seguint amb allo que esta fent o deixcant de fer, li roba la dignitat, la trenca a trossets i lesverla per terra amb una simple bastonada. I darrera daquesta en venen dues mes que ja no fan tant de mal perque ja no hi ha res a fer. Ja ha estat destrossada, la dignitat, i un cop o dos mes ja no son tan importants.
Masteguem la impotencia i ens costa dempassarla perque es tan crua. Hi ha qui es nega a menjar aquest plat i per aixo lAdri demana al policia que saturi i sinterposa entre el basto i els trossets de dignitat que queden una mica sencers. Lescena cessa, arriba el tren, lhome -si encara es home- plora, tothom passa, i nosaltres marxem. Quasi sense despedirnos dell labandonem a landana de lestacio.
En silenci intentem viure labando com una normalitat. Cada vegada que pujem o pbaixcem dun tren, cada vegada que entrem o sortim duna ciutat, un poble o una casa, cada vegada que agafem o deixem un autobus abandonem. Els abandonem a tots. Ha de venir a lindia disposat a abandonar a cada cantonada o moriras en lintent de viatjar i mouret una mica per aquest pais. Pero carai, aquest abando potser ha estat el mes complicat de tots els abandons que hem protagonitzat fins el moment.