Tot queda lluny i mica en mica va quedant aigualit

Ja ens queda molt lluny la ciutat de Varanasi on dalguna manera vam quedar atrapats mes dies dels que vam voler. No trobar bitllets pel dia que voliem marxar i perdre el tren que haviem dagafar van ser circumstancies que ens van obligar a fer dues nits mes a la riba del Ganges. Nosaltres ho vam viure i entendre com una conspiracio i Varanasi en si va esdevenir ciutat preso, que sense barrots ens retenia.
Pero ja queda molt lluny tot plegat.
No nomes en la distancia sino tambe en el record. I es com si ja no poguessim recordar res mes de tanta cosa que passa al nostre voltant; per aixo el record es aigualit, perque els nostres ulls i els nostres caps no poden assimilar-ho tot.. Cada imatge i cada idea o pensament. Les inundacions es el que tenen. El que queda no es res comparat amb el que era de debo. I la quantitat no es qualitat.
Havent sofert conspiracions i sobreviscut una nit mes de trebn vam arribar a Rishikeix i ens vam trobar amb la Rene, germana de ladri que ja fa temps ue viu a remolt daquest pais. Quin gran moment quan les dues germanes sabracaven.
Rishikeish, com tota lIndia, es un lloc tranquil i atabalat alhora. Es una ciuat petita que creix allargada amb forma de ganges a poca distancia del naixament del riu. Les dues parts de la ciutat -dividides per aquesta gegant massa daigua que no para de moures- es connecten entre si per dos ponts penjants estrets com la ciutat mateixa, sovint plens de gent amunt i avall que es passegen duna banda a laltra.
Com cada lloc i lloquet que hem conegut, Rishikeish tambe te un carrer principal que se sap quin es per com datapait esta. Un carrer on es concentren la majoria de botigues i totes les botigues per a turistes que acostumem a invertir els diners en compres generalment estupides. Un carrer on es concentren els restaurants per a blanquets que estant a lindia preferim menjar uns macaronis o una pizza italiana en comptes de demanar menjar tipical hindi. En aquest carrer principal, enmig de tots els cartells i tots els llums possibles tambe hi podem trobar travel agencies, internets-cafe, vaues, caques de vaques, nois i noiets que ofereixen de fer fantastics dibuixos de henna a peus i mans i els qui venen fruita i panotxes torrades-aixo ultim, oferta per a turistes i gent de la terra-. I molts sadus, que es lo que se lleva ahora.
Us escrivim, pero, just quan tan sols falta una horeta perque deixem el poblet i ens dirigim a lestacio de trebn, que es troba a la ciutat gran mes propera (ara mateix no sabem com sescriu el nom) des don hem dagafar un tren que ens porti a Delhi, la capital. Des dalla, un altre tren cap a Agra, a trobar el Taj Mahal constantment desprenent aquella claror i claredat extremes. Com a les fotos.
Getafe Team ha perdut una mica de si mateix i ha despedit en Gerard i en Rikki, que ara mateix estan sobrevivint vint hores -sisi, vint hores- dautocar fins a Manali. Que totes les pujes que hagueu pogut fer serveixin dalguna cosa i ens pogueu explicar, no nomes el trote de transport sino tambe com es aquesta zona que tothom parla maravelles.
Ens queden tant sols set dies de viatge. Ens queda lluny el primer dia, i el record esdeve aigualit.
Escriurem aviat.