CAOTIC FAN... I LA TORNADA!

;) fins aviat!

Els primers seran els ultims

Res no te principi ni final. Per aixo el nostre recorregut hindu acaba alla on en comencem un altre; el de la tornada. Al cor de la primera India que vam respirar. A la mateixa habitacio on vm suar les primeres gotes per culpa d'aquesta xafoor i aquesta calor que sempre s'acompanyen i que ens han anat acompanyant tots aquests dies. Mumbai, i la seva olor que ja no olorem perque ja es la nostra i perque hem olorat massa recorren tantissims quilometres. I els nassos tenen un limit.

Ens resta per una pregaria perque l'India continui sent com la seva gent la vol.

Abans de desperdir-nos farem uns agraiments.

Al Sun, per acompanyar-nos i per la seva cuina a la carta; a en Mikel per seu riure exagerat, a en Marshal i en Milton per acollir-nos sense esperar res a canvi, a l'Ali i la Lata per la llico del seu projecte, a en Viktor, a l'Anouk, a en Pradeep, a en Prem, en Ghopal, en Govinda, a l'Indu per seus dibuixos de henna.

A en Baloo i en Shivananda per ensenyar-nos que malgrat tot encara poden somriure, a la Palavi, a la Shantama, la Lakshmi. A en Jerome per les seves voltes a la barca, a la Covery. A l'Om Home per la seva proteccio continua, a en Sanyu i en Ram. Al Babaji per seu culo pegao. A l'Edu, a la Renne, a en Rikki i en Gerard per compartir amb nosaltres part d'aquest viatge.
I a tots aquells anonims amb qui hem descobert l'India.

I per descomptat, als pares i mares (s'enten germans, germanes i familiars varis) que ens han trobat a faltar i que en tot moment ens han donat suport per emprendre aquest viatge.
Mencions especials (accesits):
Cal dedicar unes paraules a tots els lectors que s'han empassat aquestes croniques (mal)escrites a corre-cuita. Tambe dediquem accesits al Shit-head que ens ha ajudat a matar el temps i a decidir en quin llit haviem de dormir. Als mosquits, els qui ens han picat i els que no; a tots ells epr acceptar les nostres invitacions a l'habitacio. A la calor i a la xafogor, de qui al final ens hem fet amics. Als chilis, a l'spicy i al masala, que ens han acompanyat a cada mossegada. A l'arros que no ens ha fallat en cap moment. A les vaques, pel seu estat d'iluminacio. Als rickshaw i rickshawerus, que ens han portat alla on hem volgut. Als bonys de les carreteres pels salts. Al caracter dels indis, i el seu "if you are happy I'm happy". I a l'India, perque hem apres que Sub Kuch Milega (everything is possible).

Om Namah India.

Fins aviat!

Aram, Tona, Adri i Alba. (ataa)

Aquests ulls que ens estan mirant

Sempre es diu allo que no ens hem de preocupar pel que pensen els altres pero estem realment intrigats per saber que es el que pensen els indis de nosaltres, els estrangers occidentals rics que anem al seu pais pobre de vacances. A viatjar amb tartanes anomenades rickshaws o autobusos de llauna i pica cosa mes. A veure la pobresa des de fora. Nomes quan sortim al carrer, perque a la guest house hi tenim de tot. (I mes).
Que ens diu aquesta mirada humil i penetrant que tenen tota aquesta gent?
"Et penses que ens feu enveja? Doncs no. No he vist mai res fora del meu estat. De fet em sembla que visitar, he visitat nomes el poble daqui al costat. Pero es que es tant bonic tot aixo, no em cal visitar res mes. I els diners? Perque en vull tants de diners? Si, magrada regatejar i de tant en tant, ingressar una mica mes del compte. Pero no els vull per ferme una mica mes ric i viatjar a lestat fronterer amb el meu i veure allo que puc veure aqui a la cantonada. No, gracies. Per menjar i poca cosa mes."
Tot i que a vegades, pensem que no es aixo el que volen dirnos aquests ulls.
"Mireulos, com vesteixen i com es pentinen. I com ens miren, que shan cregut! Em sembla que els fem pena. En canvi ells a mi em van enveja, amb totes aquestes rupies que porten a les butxaques. No passa gana i al dia gasta mes del que jo aconseguire en tot un any. En te prou com per atravessarse mig mon en avio i encara mesta regatejant deu de les meves humils monedes. Que mal repartit tot aixo."

Tot queda lluny i mica en mica va quedant aigualit

Ja ens queda molt lluny la ciutat de Varanasi on dalguna manera vam quedar atrapats mes dies dels que vam voler. No trobar bitllets pel dia que voliem marxar i perdre el tren que haviem dagafar van ser circumstancies que ens van obligar a fer dues nits mes a la riba del Ganges. Nosaltres ho vam viure i entendre com una conspiracio i Varanasi en si va esdevenir ciutat preso, que sense barrots ens retenia.
Pero ja queda molt lluny tot plegat.
No nomes en la distancia sino tambe en el record. I es com si ja no poguessim recordar res mes de tanta cosa que passa al nostre voltant; per aixo el record es aigualit, perque els nostres ulls i els nostres caps no poden assimilar-ho tot.. Cada imatge i cada idea o pensament. Les inundacions es el que tenen. El que queda no es res comparat amb el que era de debo. I la quantitat no es qualitat.
Havent sofert conspiracions i sobreviscut una nit mes de trebn vam arribar a Rishikeix i ens vam trobar amb la Rene, germana de ladri que ja fa temps ue viu a remolt daquest pais. Quin gran moment quan les dues germanes sabracaven.
Rishikeish, com tota lIndia, es un lloc tranquil i atabalat alhora. Es una ciuat petita que creix allargada amb forma de ganges a poca distancia del naixament del riu. Les dues parts de la ciutat -dividides per aquesta gegant massa daigua que no para de moures- es connecten entre si per dos ponts penjants estrets com la ciutat mateixa, sovint plens de gent amunt i avall que es passegen duna banda a laltra.
Com cada lloc i lloquet que hem conegut, Rishikeish tambe te un carrer principal que se sap quin es per com datapait esta. Un carrer on es concentren la majoria de botigues i totes les botigues per a turistes que acostumem a invertir els diners en compres generalment estupides. Un carrer on es concentren els restaurants per a blanquets que estant a lindia preferim menjar uns macaronis o una pizza italiana en comptes de demanar menjar tipical hindi. En aquest carrer principal, enmig de tots els cartells i tots els llums possibles tambe hi podem trobar travel agencies, internets-cafe, vaues, caques de vaques, nois i noiets que ofereixen de fer fantastics dibuixos de henna a peus i mans i els qui venen fruita i panotxes torrades-aixo ultim, oferta per a turistes i gent de la terra-. I molts sadus, que es lo que se lleva ahora.
Us escrivim, pero, just quan tan sols falta una horeta perque deixem el poblet i ens dirigim a lestacio de trebn, que es troba a la ciutat gran mes propera (ara mateix no sabem com sescriu el nom) des don hem dagafar un tren que ens porti a Delhi, la capital. Des dalla, un altre tren cap a Agra, a trobar el Taj Mahal constantment desprenent aquella claror i claredat extremes. Com a les fotos.
Getafe Team ha perdut una mica de si mateix i ha despedit en Gerard i en Rikki, que ara mateix estan sobrevivint vint hores -sisi, vint hores- dautocar fins a Manali. Que totes les pujes que hagueu pogut fer serveixin dalguna cosa i ens pogueu explicar, no nomes el trote de transport sino tambe com es aquesta zona que tothom parla maravelles.
Ens queden tant sols set dies de viatge. Ens queda lluny el primer dia, i el record esdeve aigualit.
Escriurem aviat.

AGUA....fins al cullons!

Varanasi, 22 d'agost del 2008

Sensacions del moment: atrapats a la ciutat sagrada de SHIVA, el destructor. No ens deixen marxar...

Les nenes no es volien banyar al Ganges... no hi volien sucar ni un dit! Pero, tanta flor al cul no era possible. El dia 20 d'agost, dimecres, Varanasi es va inundar.... i amb ella... nosaltres.

Si, si, amb l'aigua fins als cullons (literalment), 6 turistes temeraris, avancaven lentament pel carrer principal. Tot va comencar amb el tipic monzon, unes gotetes bastant fortes, pero suportables.

Un xafec que havia de ser breu com cada dia, es va convertir en noticia de diari. Els indis diuen que feia 10 anys que no plovia tant!

Aquella nit, erem els unics estrangers que s'havien atrevit a sortir dels aixoplucs i combatre el monzon, pero no erem conscients del que ens esperava un parell de minuts mes endavant.

Les vaques corrien esverades, les rates nadaven, la merda tant caracteristica de les ciutats indies (us recordem que aqui no hi ha papereres!), surava i s'anava unint a les riuades.

Cada cop pujava mes el nivell de l'aigua i en consequencia...nosaltres cada cop mes acollonits. Fins al punt de pensar que no dormiriem al nostre hotel aquella nit, les nostres mirades buscaven cartells de guest house...i de cop....pam! TOT NEGRE, la ciutat s'havia quedat a les fosques.

La gent va comencar a cridar, i amb l'aigua que ens arribava a la cintura, les ombres i la pluja que no s'aturava, semblava la tipica pelicula de por....

CONTINUARA........ ;)

pd: pero estem tots vius eh!

ATAA

Constantment abandonant

Ja som a Varanasi, ciutat sagrada de Shiva que segons explica la llegenda, va ser qui la va construir sobre la seva forca.

El viatge fins aqui ha durat tres dies i tres nits. I quan ens hem fet nostre el tren, ens ha tocat baixar. Autobus Hampi - Hosped. Valoracio: prou be. Autobus Hosped - Guntakal. Valoracio: Defcon menys 1000?; cada sotrac una pregaria i aixi salvem distancies. Tren Guntakal - Pune. Valoracio: Forca be; trobavem a faltar aquest mitja de transport que ens permet dormir, caminar, cantar i jugar a cartes. Estada a Pune : cinema i valoracio ayurbedica. Ens morirem daqui poc si no comprem la medicina a 2000 rupies, pero seguim el viatge. Tren Pune - Varanasi. Valoracio: Prou bona -excepte el breu encontre amb uns transvestits que ens han ensenyat les parts intimes i shan posat una mica violents-.

Tot seguit, lexplicacio.

A Pune canviem de tren i lespera per agafar el seguent ens permet una visita breu al cinema de la ciutat on anem a veure la pel.licula dexit del moment "Sigh is King". Els colors i la musica de Bollywood captiven les nostres mirades i malgrat no entendre cap dialeg i ni una sola paraula, entenem largument - quines coses que te el llenguatge no verbal, el de la imatge, el so i els gestos-. La resta, visita des de fora a Osho international (entrades esgotades), jocs de cartes, guitarra i molta policia.

Vestits de marro, a vegades amb pistoles, a vegades amb escopetes i sempre amb una dura canya de Bambu, els policies es passegen amunt i avall per trens, andanes i carrers. Sembla com si ells no fossin indis perque tots tenen ua mirada tan diferent. No es docil ni mansa; es agressiva en tot moment. Els indis tambe en son conscients de tot aixo i es nota que els tenen un respecte que ratlla la por.
Mentre esperem el nostre tren, que per no perdre el costum arriba amb retard, una dona dentre les tantes dones que ens envolten rebregades per terra, plora. Es un plor de patiment, no es pot escoltar. Explica que li fa mal el brac. Potser es veritat; o potser no. Sigui com sigui, dalguna manera caiem al parany de comprarli un te.
I ara som un circ. Es com una relacio de reciprocitat entre els indis i nosaltres. A vegades son ells lespectacle i nosaltres fotografiem. Ara son ells qui ens apunten amb els seus telefons mobils i nosaltres els qui actuem. No deu ser enva que tota lestona ens referim a ells com a ells i anosaltres com a nosaltres, pero ens preguntem si realment som tant diferents. I si el llenguatge no expressa una mica letnocentrisme que inevitabvlement portem dins encara que sovint no ens en volguem adonar i volguem fer veure que som tant tolerants i tant hippies.

Sacosta un policiai a tots ens agafa una mica de mal de panxa amb tanta arma i tanta prepotencia concentrada en dos ulls fixes que miren i remiren. Que esta passant? No passa res. Els indis parlen amb nosaltres i nosaltres parlem amb els indis. Els bitllets si us plau. Aqui els te. Okey, tot correcte. Vigileu amb els carteristes. Dacord.
I aleshores, de cop i volta crida a un home humil -a nosaltres ens ho va semblar dhumil- que jeu al nostre costat i a qui hem convidat a menjar un tros de pa caient, altra vegada, al parany de donar almoina. No sabem que es diuen perque tampoc no sabem que parlen pero ni les cares dun ni altre no ens agraden i el to que agafen els mots ratlla el limit. Tant es aixi que el policia treu el basto i alla al mig, davant de tothom i tothom seguint amb allo que esta fent o deixcant de fer, li roba la dignitat, la trenca a trossets i lesverla per terra amb una simple bastonada. I darrera daquesta en venen dues mes que ja no fan tant de mal perque ja no hi ha res a fer. Ja ha estat destrossada, la dignitat, i un cop o dos mes ja no son tan importants.
Masteguem la impotencia i ens costa dempassarla perque es tan crua. Hi ha qui es nega a menjar aquest plat i per aixo lAdri demana al policia que saturi i sinterposa entre el basto i els trossets de dignitat que queden una mica sencers. Lescena cessa, arriba el tren, lhome -si encara es home- plora, tothom passa, i nosaltres marxem. Quasi sense despedirnos dell labandonem a landana de lestacio.
En silenci intentem viure labando com una normalitat. Cada vegada que pujem o pbaixcem dun tren, cada vegada que entrem o sortim duna ciutat, un poble o una casa, cada vegada que agafem o deixem un autobus abandonem. Els abandonem a tots. Ha de venir a lindia disposat a abandonar a cada cantonada o moriras en lintent de viatjar i mouret una mica per aquest pais. Pero carai, aquest abando potser ha estat el mes complicat de tots els abandons que hem protagonitzat fins el moment.

POBRESA SAGRADA

L'india es intensa i les nostres aportacions al blog massa esporadiques per auest pais que no s'atura i no ens deixa descansar.
Cada dia es una historia i sovint ens costa aturarla per entrar a un ciber, connectar-nos a la xarxa i explicarvosho tot mes o menys detalladament.
Des que vam escriure per darrera vegada, la sort ha estat una bona companya de viatge.
Larribada a Bangalore, la familia del Gottam, la seva hospitalitat opu.lent i el seu savoir fair. Baguepalli i els projectes de PVS i For Kids. LAli i la Lata i el seu humil entorn. L'escola i la manera deducar al mes pur estil indi: a cop de garrot i a cop de silencis. Good moorning Sir. Good bye sir. Una rectitud que ens provoca incomoditat.
El menjar de la Sephora, no spice de veritat (per fi!). La visita a un dels pobles. La comunicacio sense llengua comuna; la comunicacio no verbal i l'estima de veritat traduida en abracada. Moments magics a cada cantonada.
La primera despedida que sentim de veritat i la Lata dient adeu des de la porta. Sempre passa igual, alguns marxem i la resta es queda.

El viatge de Bangalore a Hosped i el reseguir la carredeta de lautocar. Cada bony un patiment i cada avancament una pregaria. No dormir pero tancar els ulls i intentarse relaxar enmig de tant de movient. Els indis calmats i nosaltres declaran Defcon 1. Com sempre, ells es conformen i nosaltres volem mes.

L-arribada a Hampi amb els ulls de kathakali per lexes de son i tots aquests temples que ens envoten i ens criden perque els anem a visitar. La seva gent i aquests ulls que tenen que atravessen les consciencies de qualsevol. En Baloo i la seva cama inservible. Aquesta crossa que lacompanya a tot arreu i el seu sobreviure a base de postals. Aqu'i cadascu s;espavila com pot; i aixi van passant els dies, i les nits.

RaiD
Quatre eren molts i sis son multitud. Per aixo i perque no podem evitar ni dissimular que som de cau -alguns menys que altres, eh Rikki?- vam decidir fer el dia del Raid. CXadascu i la seva india. Cadascu i allo que anava trobant acada pas.
Amb un carnet de raid una mica improvitzat -un sudoku, un text rapid, un parell denigmes i els deures descriure un haiku (poema japones)-, cadascu busca allo que ha de trobar per si sol. Constriuint cada moment i cada segon.
Estar sol a lindia es tota una experiencia. Aqui nosaltres som minoria . Aqui som nosaltres els observats . Els diferents, els estranys; els estrangers; els immigrants... Potser aquesta es l'unica manera d'entendre moltes coses.

Heus aqui un exemple

Menjar amb les mans.
I llepar-me els dits
d'aquesta India que estic tastant.

Posada en comu i valoracio del raid . Espera eterna a que ens portin el menjar. Una estina tocant la guitarra a lhabitacio, canconeta relaxant, petons i bona nit.

Avui, som 15 d'agost. Independence day, ens diuen tots els indis!! Festa grossa i nosaltres de viatge cap a Varanasi. Ens queda una nova aventura per viure. Tren de Guntakal a Pune i de Pune a Varanasi mateix. 3 dies de viatge. No esta malament... Com si ho veiessim: molta guitarra i molta carta acompanyats de la alegria dels indis. Poc dormir, una mica d'incomoditat i molt de cansament. Potser tornem a declarar Defcon 1. Ara estem tranquis, el marcador diu Defcon 5, pero vindran nous temps.

namaste!

KERALA, la bellesa del sud de la India

Bangalore, 9/08/2008

Despres de la despedida "scout" dels nostres bons amics de Mapusa, vam agafar un tren direccio a Kochi (KERALA).
No quedava ticket "sleeper class" i vam voler probar la "general class"... En altres paraules, la tercera classe. Ens havien recomanat que no hi anessim pero les ganes de continuar el viatge ens van guanyar.
Ben carregats vam entrar en un vago ple d'indis, tot homes, com ja hem dit abans, els trens acostumen a anar separats per vagons d'homes i dones. 70 ulls que semblaven no haber vist mai un home o dona blanc. Es dificil interpretar les seves mirades, sovint es simple curiositat, pero per si un cas anem amb peus de plom per no ofendre'ls.
Vam aguantar una hora amb les motxilles posades, ja que no ens atreviem a deixar-les a terra, no per desconfianca sino per la bruticia.
A la primer oportunitat vam escaparnos cap a la "sleeper class" tot i no tenir-ne el ticket. L'endema vam pagar 1700 rupies de multa.

Un cop a Kochi, el nostre amic de Barcelona, en Rikki, ens estava esperant. Vam agafar el primer rickshaw i cap a la "guest house".
Els dies a Kochi han estat molt tranquils. Entre platja, partit de voley amb joves indis que tendiem a sobreprotegir a la Tona, l'Alba i l'Adri ja que les noies indies no acostumen a jugar o a relacionarse amb ells tant obertament com ho feiem nosaltres.
Passejos amb "ketubamals" (barques de vimet) pels tranquils backwaters, alhora que ens ensenyaven l'us terapeutic de les plantes ayurvediques, tota una curiositat.
En Rikki ens va sorpendre amb una obra de KATHAKALI, on l'expressio, els gestos i els moviments son la base de tota l'actuacio, sense paraules, s'ha de viure per entendre'ho. Per mes informacio sobre el Kathakali visiteu www.indiaparade.blogspot.com.

L'endema ens esperaven 11 hores de tren direccio Bangalore, 5 hores de guitarra, 6 de desesperacio i tot plegat acompanyats de "chai, cofee, samosa, masala..." i d'skatergoris, el tipic "veig, veig", diccio-pinta, i com que som de cau (menys el Rikki que es d'esplai) els tipics jocs de tarda de pluja.

Avui marxem cap a Bagepalli, tenim ganes de nens i d'estar a les zones rurals de la India.

shukriyah!

Pan tomatic!

Rialles, situacions comiques i escenes subrealistes, espera i molta paciencia; molta moto i molta imprudencia. Carregades les motxilles a l'autobus de llauna, ens aventuravem ahir al mati a suportar el viatge d'Arambol fins a Mapusa, on som ara. Havent menjat un tris sandwitch per esmorzar amb una mica de suc "to take away" en una bossa de plastic, vam sobreviure fins ben entrada la tarda sense menjar res mes. Pero vam areribar al limit de la nostra gana.
No trobavem en Sun. El vam esperar una hora i mitja a l'estacio d'autobusos. I potser aquesta estona no es massa -temps indi- pero si temps occidental. Ens en vam cansar, i amb el cap ple d'esperiecies i l'estomac buit, vam decidir anar a fer un mos. Pero algu ens estava ensenyant una llico perque els restaurants i tot allo que podia alimentar els nostros cossos amb energia material, no eren al nostra abast.
Despres de tant de cansament i tant que ens pesava tot Shiva ens va escoltar i vam acabar veient la llum: el Sun estava davant del restaurant on treballa. Una abracada rere una altra i ja estem entaulats amb un sopar fet a mida pel nostre chef particular.
La sobretaula dona per molt. En aquest cas, nosaltres vam decidir el nostra futur professional: fer un "business" de pa amb tomaquet per alimentar els indis haguts i per haver. Iguial que nosaltres ens adaptem a l'india i atot el que l'envolta, tambe ho fan les paraules. P[a amb tomaquet evoluciona fins a pan tomatic (d'aqui el titol de l'entrada).
Fluir amb els indis i deixar-se portar per l'india es fantastic!
Sense fer un sol gest, el peix gros d'en Marshal ens convida a passar la nit al seu apartament. Un complex amb jardi i piscina ens espera per fer-hi nit.
En bon moment vam convidar a jugar a cartes en aquest bon home que explica que Deu li ha donat tot aixo i ell ho reparteix.
A veure si n'aprenem de tot plegat.

Adaptacio al "monzon"

Namaste!

Bombay,31 de juliol.
Arribem a Bombay, caos, pobresa extrema, olors-pudors intenses, molta gent, nens dormint al carrer, 17 milions de persones censats, pero 20 milions estimats...
Agafem un taxi per anar cap a l'hotel al barri de COLABA, una hora i mitja de viatge del qual no som capacos d'assimilar tot el que veiem. Passem dos dies a Bombay, visitem una escola i un centre de cura per la lepra amb l-ONG Sonrisas de Bombay, una llico de que encara es pot fer alguna cosa, de que no tot esta perdut. Marxem de la ciutat, necessitem respirar.

Bombay, 2 d'agost.
13 hores de tren. 3 ventiladors per cada 6 persones. "Xai, coffee, masala, samoza..." cada mig minut. Ahir a la nit vam arribar a Goa amb un tren llarguissim com mai no haviem vist abans. Vam viatjar amb sleeper class: ventiladors (fan) a dojo, ens encanten!
Dormim, escrivim, juguem a cartes i mirem per la finestra. La selva comenca alla on acaba la via del tren.
Entre cigarro i cigarro abocada a la porta del tren oberta de bat a bat, la Tona fa les primeres coneixences que li desvetllen el secret: el tren no arriba a les 3 de la tarda com pensavem. Es veu que ens han enganyat i que arribarem a quarts de nou.
A part del fumar, les cartes son un altre mitja de comunicacio i coneixenca amb els indis. Oferim jugar-hi a un home amb pinta de patriarca gitano duns 40 anys que fa estona que ens observa i n'arrosseguem un altre que dormia al nostre costat. Triguem estona a entendre els jocs que ens expliquen i fem unes rises al seu costat. Entre partida i partida ens adonem que un dels homes, en Marshal, es propietari dun hotel a Goa just davant de la platja: el surf club. Ens ofereix una habitaci'o gratis despres de deixarlo guanyar unes partides.
Arribem a Goa i el cuiner del Marshal ens acompanya fins a l'hotel, pero per arribar a l'hotel hem de canviar dues vegades de bus. Es el primer cop que agafem un bus i ens quedem impressionats del numero de persones que poden arribar a viatjar en un bus-furgoneta. Semblava com un acudit daquells que diu: com ficaries 1000 xinos a dins duna furgobus?? Ara sabem que es possible. Despres d'agafar tres busos ja es de nit i estem enmig de la selva. L'amic ens guia fins l'hotel atraves de camins inundats d'aigua monzonica. Trobem una tortuga tropical i ens aturem a saludar-la entremig dels nervis de no saber on som ni on anem. Finalment arribem a l'hotel i el Sun, l'amic que ens acompanyava fins l'hotel, ens ensenya les dues habitacions on dormirem. De cop i volta comenca el monzon, sembla que ens respecti i esperi que estiguem sota cobert per atacar. Aqui no nomes ens respecta el monzon, els indis amb aquest caracter tan afable i hospitalari sempre s'han mostrat disposats a ajudar-nos. Despres d'un dia molt intens anem a dormir sota el ventilador tot escoltant les onades de l'ocea indic.

Arambol (Goa), 3 d'agost.
Ens despertem a Goa, avui les coses tenen un caire diferent. Aixo es idilic: platja, palmeres, selva, tranquilitat i monzon. No hi ha gaire be res obert. Caminem 20 minuts per la platja per trobar un restaurant a Arambol, poblet que en temporada alta sembla ser dallo mes turistic, ara pero no hi ha ningu.

subh kamna (bona sort)