8/18/2008

Constantment abandonant

Ja som a Varanasi, ciutat sagrada de Shiva que segons explica la llegenda, va ser qui la va construir sobre la seva forca.

El viatge fins aqui ha durat tres dies i tres nits. I quan ens hem fet nostre el tren, ens ha tocat baixar. Autobus Hampi - Hosped. Valoracio: prou be. Autobus Hosped - Guntakal. Valoracio: Defcon menys 1000?; cada sotrac una pregaria i aixi salvem distancies. Tren Guntakal - Pune. Valoracio: Forca be; trobavem a faltar aquest mitja de transport que ens permet dormir, caminar, cantar i jugar a cartes. Estada a Pune : cinema i valoracio ayurbedica. Ens morirem daqui poc si no comprem la medicina a 2000 rupies, pero seguim el viatge. Tren Pune - Varanasi. Valoracio: Prou bona -excepte el breu encontre amb uns transvestits que ens han ensenyat les parts intimes i shan posat una mica violents-.

Tot seguit, lexplicacio.

A Pune canviem de tren i lespera per agafar el seguent ens permet una visita breu al cinema de la ciutat on anem a veure la pel.licula dexit del moment "Sigh is King". Els colors i la musica de Bollywood captiven les nostres mirades i malgrat no entendre cap dialeg i ni una sola paraula, entenem largument - quines coses que te el llenguatge no verbal, el de la imatge, el so i els gestos-. La resta, visita des de fora a Osho international (entrades esgotades), jocs de cartes, guitarra i molta policia.

Vestits de marro, a vegades amb pistoles, a vegades amb escopetes i sempre amb una dura canya de Bambu, els policies es passegen amunt i avall per trens, andanes i carrers. Sembla com si ells no fossin indis perque tots tenen ua mirada tan diferent. No es docil ni mansa; es agressiva en tot moment. Els indis tambe en son conscients de tot aixo i es nota que els tenen un respecte que ratlla la por.
Mentre esperem el nostre tren, que per no perdre el costum arriba amb retard, una dona dentre les tantes dones que ens envolten rebregades per terra, plora. Es un plor de patiment, no es pot escoltar. Explica que li fa mal el brac. Potser es veritat; o potser no. Sigui com sigui, dalguna manera caiem al parany de comprarli un te.
I ara som un circ. Es com una relacio de reciprocitat entre els indis i nosaltres. A vegades son ells lespectacle i nosaltres fotografiem. Ara son ells qui ens apunten amb els seus telefons mobils i nosaltres els qui actuem. No deu ser enva que tota lestona ens referim a ells com a ells i anosaltres com a nosaltres, pero ens preguntem si realment som tant diferents. I si el llenguatge no expressa una mica letnocentrisme que inevitabvlement portem dins encara que sovint no ens en volguem adonar i volguem fer veure que som tant tolerants i tant hippies.

Sacosta un policiai a tots ens agafa una mica de mal de panxa amb tanta arma i tanta prepotencia concentrada en dos ulls fixes que miren i remiren. Que esta passant? No passa res. Els indis parlen amb nosaltres i nosaltres parlem amb els indis. Els bitllets si us plau. Aqui els te. Okey, tot correcte. Vigileu amb els carteristes. Dacord.
I aleshores, de cop i volta crida a un home humil -a nosaltres ens ho va semblar dhumil- que jeu al nostre costat i a qui hem convidat a menjar un tros de pa caient, altra vegada, al parany de donar almoina. No sabem que es diuen perque tampoc no sabem que parlen pero ni les cares dun ni altre no ens agraden i el to que agafen els mots ratlla el limit. Tant es aixi que el policia treu el basto i alla al mig, davant de tothom i tothom seguint amb allo que esta fent o deixcant de fer, li roba la dignitat, la trenca a trossets i lesverla per terra amb una simple bastonada. I darrera daquesta en venen dues mes que ja no fan tant de mal perque ja no hi ha res a fer. Ja ha estat destrossada, la dignitat, i un cop o dos mes ja no son tan importants.
Masteguem la impotencia i ens costa dempassarla perque es tan crua. Hi ha qui es nega a menjar aquest plat i per aixo lAdri demana al policia que saturi i sinterposa entre el basto i els trossets de dignitat que queden una mica sencers. Lescena cessa, arriba el tren, lhome -si encara es home- plora, tothom passa, i nosaltres marxem. Quasi sense despedirnos dell labandonem a landana de lestacio.
En silenci intentem viure labando com una normalitat. Cada vegada que pujem o pbaixcem dun tren, cada vegada que entrem o sortim duna ciutat, un poble o una casa, cada vegada que agafem o deixem un autobus abandonem. Els abandonem a tots. Ha de venir a lindia disposat a abandonar a cada cantonada o moriras en lintent de viatjar i mouret una mica per aquest pais. Pero carai, aquest abando potser ha estat el mes complicat de tots els abandons que hem protagonitzat fins el moment.

1 comentario:

Unknown dijo...

Quina crònica més dura!
Això no es pot entendre del tot sense viure-ho!
Olé tus cojones Adri! Però altanto que un dia pot sortir el tret per la culata i..."dos es barallen i el tercer va rebre".
Suposo que esteu al ull de l'huracà de la pobresa i això genera un ambient molt hostil.
M'encanta entrar al blog i trobar-vos.
Fins ben aviat

Montse